LaMiradaDelGato

Fa dies que s’han despertat en mi lluites internes. Sempre n’he tingut i algunes són velles conegudes però aquestes em pertorben d’una forma especial perquè se m’enduen. Acaben contagiant-me un desig que ja no sé si és teu o meu. Podria aturar-les i no ho faig. I ara, mentre ho escrit, em tremolen els dits.

Diràs que aquest relat el construïm plegats, mentre conversem, però no puc parlar de nosaltres. No vull.

Així, sense demanar permís, irromps en el meu cap i a cop de missatge, un impuls elèctric recorre el meu cos. L’obre i el desperta. Sé que no penso amb claredat. I aleshores em rendeixo i em deixo portar. I així fins a altes hores de la matinada.

Sembla tot tan real, esdevé tot tan real, que fantasejo pensant que un dia et trobaré en un bar, creuant el carrer o comprant el pa… i de seguida em pregunto què passarà? No vull quedar amb tu. No et vull buscar. Només serà si ens trobem, perquè sí, sense més i amb totes les conseqüències. Si tot això té algun sentit, serà algún demà.

Ara, amb els llavis plens de desig i encara amb aquella mena de son que et queda després del sexe, jugo a imaginar la trobada.

Avui i ara m’ha vingut el monestir. Si t’envio una foto de la muralla, vindràs? Potser mentre t’esperi, em treuré les sabates i miraré les estrelles d’esquenes a la lluna fins que els teus dits passegin pel meu coll, com reconeixent un camí que ja coneixen...

Què ens trobarem després? espero que ho tinguis pensat i que parlem poc i mentre escric això torno a entrar en contradicció. Voldria pensar que el foc no s’esvairà si en algun moment tot això es fa real. Voldria pensar que en una sola mirada s’esvairà el desig i tot tornarà a la normalitat.

Si no s’atura, si no ens aturem, haurem d’arribar a un lloc segur en pocs minuts perquè juguem al tot o res. A deixar-nos portar pel desig més irracional, o la caiguda en la calma i les paraules tímides que intenten reconduir.

Però si això no s’atura, si no ens aturem, haurem d’arribar a un lloc segur en pocs minuts, abans que les nostres mans descordin botons i desbordin la roba. Abans que les llengües deixin de tenir prou amb les boques i clamin a recòrrer el cos.

Hem dormit poc i un pensament ingenu em calma a l’oïda. Em demana que l’escolti amb un somriure confús i, com si fos el secret millor guardat de l’univers, em confessa que si hi ha alguna possibilitat d’aturar-nos és una i és aquesta. Escriure’t i trencar l’encanteri pervers que fa trontollar les meves nits i alguns dies. La mateixa oportunitat que és capaç d’enredar-ho tot encara més i podria fer que volguessis seguir escrivint aquesta història...